André Schiffrin és un personatge important a la història de l’edició als Estats Units i un testimoni privilegiat de l’evolució d’aquest sector a Europa i Amèrica al llarg de bona part del segle XX. A la primera part de L’edició sense editors* l’autor relata la seva experiència personal al món de l’edició, des dels seus il·lustres antecedents familiars (el seu pare fou el fundador de la prestigiosa biblioteca
L’Edició sense editors bascula sobre la idea implícita que la trajectòria professional d’André Schiffrin s’ha desenvolupat en paral·lel a una sèrie de canvis profunds que han transformat de forma contundent el món de l’edició, i que tot plegat converteix a l’autor en un testimoni d’excepció, especialment capacitat per opinar amb profunditat sobre aquest procés.
Entrant en matèria, l’autor descriu com l’adquisició d’editorials per part de grans grups econòmics es convertí en un panorama habitual a tot el món al llarg del darrer terç del segle XX. També identifica que aquestes situacions invariablement comportaven la imposició d’uns criteris estrictament empresarials als segells i el progressiu arraconament d’altres criteris de caràcter cultural i dels professionals del món de l’edició que els defensaven. Seguint aquesta línia, actualment s’ha implantat a la indústria editorial una autèntica “censura de mercat”, parafrasejant a André Schiffrin (que al seu torn cita El País com a origen de l’expressió): Això és que la dinàmica del mercat editorial, per la naturalesa estrictament comercial que ha adquirit al llarg de
les darreres dècades, veta en bona mesura l’edició de determinats gèneres, temes i autors que no resulten suficientment rendibles econòmicament. Cal recalcar el suficient, i és que és innegable que tota publicació de cert interès intel·lectual té el seu públic. De fet, l’autor destaca al llarg del seu assaig que l’edició, en la seva forma prèvia a l’aparició dels grans grups, era una indústria que funcionava amb marges de beneficis suficients per prosperar. El canvi, doncs, no es deuria pas a una necessitat de majors beneficis per la supervivència del sector editorial, sinó senzillament al canvi de tipologia dels amos dels segells, el pas a una “edició sense editors”: I és que ja no són ells ni altra gent vinculada al món editorial qui marca les polítiques de l’ofici, ara són els empresaris, professionals de l’economia de mercat que condueixen les indústries culturals com qualsevol altre producció comercial (imposant, per exemple, que cada llibre hagi d’esdevenir rendible per si mateix en base a uns requisits creixents). André Schiffrin, doncs, identifica l’eclosió dels grans grups al capdavant del món editorial, i els conseqüents canvis en les polítiques dels segells, amb un factor extern al propi sector: la carrera expansiva dels grans grups econòmics, una tendència pròpia de l’economia de mercat.
Els grans grups, a més, tendeixen especialment a cercar la seva presència als sectors que entenen com “indústria de l’oci” i “mitjans de comunicació”. En definitiva, busquen la presència en aquells àmbits que estableixen una comunicació directa amb la població, que també són a través dels quals es pot generar opinió pública i influir en àmbits econòmics, socials i polítics (l’autor ofereix diversos exemples esgarrifosos sobre l’ús d’aquests darrers factors per part dels grans empresaris de l’edició actual). Prenent aquesta perspectiva, la indústria editorial encaixa perfectament en els paràmetres d’interès dels grans grups, com altres sectors culturals o comunicatius com la premsa o la indústria del cinema, sent a més com era un sector econòmicament vulnerable, perfectament a l’abast dels grans capitals d’aquests gegants del mercat. I no només l’edició, André Schiffrin dedica un apartat de les seves reflexions a descriure breument com, en altres sectors culturals i comunicatius vinculats a les editorials el procés d’adquisició i transformació per part dels grans grups ha estat bàsicament el mateix i amb conseqüències molt similars: és el cas de la premsa i les llibreries, per exemple. El panorama esdevé certament dantesc atenent que tots els àmbits relacionats amb l’edició són sotmesos a les mateixes polítiques comercials.
El llibre, però, ofereix elements més positius que el magre panorama que majoritàriament es dedica a descriure. André Schiffrin exemplifica la possibilitat efectiva de fer funcionar una editorial desvinculada dels grans grups i dedicada a prioritzar els criteris culturals a l’hora d’escollir i tractar les
seves publicacions. L’autor parla de les editorials universitàries com una possibilitat evident que es pugui desenvolupar en aquest sentit, i no obstant no sembla confiar-hi massa, adduint que als Estats Units s’ha observat un increment dels requeriments econòmics que s’apliquen a la gestió d’aquestes institucions similar al de les grans empreses. Per contra, l’autor centra el seu optimisme en la creació de petites editorials independents que cerquin el marge de beneficis mínim per garantir el seu propi funcionament i que puguin dedicar-se a cobrir la demanda de publicacions selectes a nivell artístic o intel·lectual. De fet, ell mateix ha experimentat aquesta possibilitat, i segons explica, amb èxit, a l’editorial sense ànim de lucre que va batejar com The New Press.
A què s’ha de fer cas doncs? Observant-ho amb certa objectivitat els factors de concentració de les editorials en grans grups, els processos d’homogeneïtzació d’aquestes un cop absorbides, la “censura de mercat” sobre determinats tipus de llibres i la concentració dels esforços editorials en best sellers i llibres de consum fugaç, el panorama general d’expansió dels grans grups en els sectors comunicatius i la seva recerca d’influències més enllà del mercat econòmic, la repetició del procés comercialitzador i de concentració experimentat en les editorials en sectors relacionats com les llibreries i la premsa... enumerant alguns dels elements més d
estacats que identifica André Schiffrin, han estat igualment identificats al llarg de l’assignatura com a característiques del panorama editorial espanyol i europeu. Aquest fet permet confirmar plenament que l’evolució del sector editorial als dos cantons de l’Atlàntic, i a tot el món en general, segueix un patró molt similar generat per la dinàmica intrínseca del mercat capitalista que s’estén arreu. Les diferències entre cada cas, doncs, semblen respondre més aviat a una qüestió de velocitats i magnituds del procés que ens ocupa que no pas de característiques, per bé que les circumstàncies concretes de cada context puguin modificar en certa mesura el patró comú. En aquest sentit val a destacar el fet que el procés comercialitzador i de concentració empresarial de les editorials s’inicià als Estatus Units anteriorment i amb més força que a Europa, habitualment a remolc dels moviments econòmics nord-americans i alhora amb un mercat capitalista de desenvolupament lleugerament més limitat (per la major intervenció pública europea). Fixem-nos en els llibres que es fan un lloc privilegiat en els mitjans de comunicació, fixem-nos en com s'organitzen les llibreries d'El Corte Inglés, el Happy Books o l'Fnac, fixem-nos en quins llibres es poden trobar a la Alibri que no es poden trobar en altres llocs, fixem-nos en qui i perquè guanya els grans premis literaris, fixem-nos en quins grups editorials dominen el sector i en quins altres sectors s'introdueixen, fixem-nos en quin tipus de llibres s'han convertit en una possibilitat habitual de regal...
_____________________________
* André SCHIFFRIN, L'edició sense editors, Destino, Barcelona, 2000.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada